Sí és sí

Ara que s’acosta l’1 d’octubre va bé de recordar com vam arribar al referèndum. I ho vam fer després de sis anys de mobilitzacions massives al carrer, després de successives victòries electorals dels partits independentistes i, sobretot, després del tancament en banda de l’Estat espanyol a explorar cap mena de via per negociar l’exercici del dret a l’autodeterminació. L’immobilisme espanyol, doncs, ens va menar al “referèndum o referèndum”.

Ara que s’acosta l’1 d’octubre va bé, també, de recordar què el va precedir. I ho va fer una impúdica persecució judicial i policial per escampar la por, amb tancament de webs i assetjament als mitjans de comunicació (recordem l’escorcoll d’El Vallenc), així com un boicot ferotge per part dels mitjans, les institucions i els partits espanyols. Ho recordeu? Les setmanes prèvies semblava que visquéssim una sèrie de la resistència francesa. I l’1 d’octubre la policia espanyola, ja de manera desesperada, va intentar impedir la votació amb violència. Per tant, l’únic culpable que el referèndum no es pogués fer amb el cent per cent de garanties va ser l’Estat espanyol.

I, malgrat tot, el referèndum es va fer. I es va fer amb garanties. I va comptar amb un 43% de participació (a Valls, el 47%). I el sí va guanyar per un 90% (a Valls, pel 96%). Sens dubte, no m’imagino una manera millor de forjar una república: defensant la democràcia i exercint la no-violència davant la repressió, poble i governants units.

No pensem renunciar a aquella victòria. No pensem renunciar a exigir que es compleixi aquell mandat democràtic. No pensem acceptar que el Parlament i el Govern no facin els passos endavant que calguin. Sí és sí.

Fem la República Catalana

I ara què hem de fer? Doncs la República Catalana, és clar. Prou sabíem que això de la independència no seria bufar i fer ampolles, i que sempre, sempre, al llarg de la història, Espanya ha reaccionat amb violència i repressió contra qualsevol intent de Catalunya de recuperar l’estat propi. I ara no podia ser menys.

En lloc de desactivar el moviment independentista oferint una negociació política amb concessions, Espanya pensa que amb la repressió policial i judicial evitarà la República Catalana; que empresonant els nostres líders ens farà escarmentar, i que atiant la violència d’una minoria feixista espanyolista acabarà amb el pacifisme del nostre moviment. Però s’equivoca. S’equivoca perquè els partidaris de la República creixen cada cop més i perquè, malgrat la manca momentània d’una estratègia política comuna, el moviment és sociològicament sòlid com una roca. Certament, la repressió és i serà dura, però constitueix una etapa inevitable que, tanmateix, enfortirà el moviment republicà.

Hem pujat un esglaó més, importantíssim: hem guanyat un referèndum i hem proclamat la República (proclamació de la qual, per cert, no s’ha desdit el Parlament). Ara encarem mobilitzats una tardor calenta: exigirem el compliment del mandat democràtic del Primer d’Octubre (l’11 de setembre ho farem a Barcelona, i l’1 d’octubre a cada municipi), i després viurem uns judicis sense cap mena de garanties que seran una oportunitat per evidenciar a Catalunya i arreu del món la vulneració de drets civils i polítics a l’Estat espanyol.

I com farem la República? Totes les estratègies són bones i complementàries, però la millor és la compartida. És hora que els partits republicans posin en comú l’anàlisi del que ha passat i acordin una estratègia de futur. Sens dubte, trobarem la manera de fer efectiva la República si persistim en aquesta voluntat majoritària. I ho farem, entre moltes altres coses, per alliberar els presos polítics i fer tornar els nostres exiliats. Per tant, més que mai, fem la República Catalana!

 

 

 

Tenim una República per fer efectiva!

Dijous passat ens vam concentrar a la plaça del Blat de Valls per fer costat al vicepresident Junqueras; dijous que ve ho farem en suport als Jordis i al Joaquim Forn; cada dissabte al migdia, des del 2 de desembre, compartim davant de Sant Roc una actuació musical al voltant de la pau i la llibertat… 

Sí, fem tot això (i encara més que farem) per exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn els exiliats, per denunciar la repressió de l’Estat espanyol i per recollir fons per a la caixa de solidaritat (ara ja més de 4.000 € a Valls). Però també toca fer altres coses. I, sobretot, toca superar l’actitud de pena i descoratjament que plana sovint en aquests espais.

Tenim una República per fer efectiva! I hi ha molta feina a fer! Congratulem-nos perquè vam guanyar un cop més a les urnes, amb una insòlita participació del 79% i en unes circumstàncies dificilíssimes. Traguem profit d’aquesta majoria parlamentària amb un bon acord entre les tres formacions independentistes, i en la mesura que sigui possible amb els comuns (tant de bo en endavant puguem parlar de quatre formacions republicanes versus tres de monàrquiques). Afinem bé l’estratègia que seguirem des de la societat civil perquè el Parlament no afluixi i sigui fidel al Primer d’Octubre (l’ANC elabora aquest gener el nou full de ruta i els CDR s’han erigit com un nou espai de participació imprescindible).

Cada cop som més. I cada cop tenim més clar que persistirem: perquè aquesta lluita ja forma part de nosaltres i no l’abandonarem, perquè som conscients que aquest compromís vital ens dignifica (ara i aquí, defensar la República Catalana és donar la cara pels drets humans, la llibertat i la justícia) i perquè sabem que si perseverem guanyarem. Som-hi, doncs: a treballar!

 

 

 

Ara sí que és l’hora

Tenim tantes imatges als mòbils i a les retines, que se’ns fa difícil triar-ne una. Mireu aquesta, per exemple: és de dimarts (de quan vam aturar tot el país com mai s’havia vist i vam omplir a vessar totes les concentracions), en una de les rotondes d’accés a Valls tallades amb els tractors dels pagesos de l’Alt Camp. Feia dos dies que havíem desbordat democràticament l’Estat espanyol: de res no els van servir prohibicions, boicots, detencions, repressions, amenaces, violències, atacs informàtics… Diumenge i dimarts vam comprovar, un cop més, que som imparables.

Tenim tantes emocions i tantes anècdotes per compartir, que necessitem parlar-ne i abraçar-nos, amb els ulls brillants d’emoció. Perquè diumenge vam fer el que vam dir que faríem: votar i guanyar. Però també perquè diumenge vam fer una cosa amb què potser no hi comptàvem: ens vam fer més forts. Vam patir junts, amb un coratge i enginy col·lectius inaudits. Ho vam superar, i ara estem més preparats pel que vindrà. Vam ser poble i ens hi vam sentir. Un poble unit en el civisme, en la pau i en la democràcia, contra la violència, la mentida i l’autoritarisme. No dubteu gens que això acabarà bé.  

Tenim tanta raó democràtica i tanta voluntat col·lectiva de tirar endavant, que res ja no ens pot aturar. Certament, és el moment de proclamar la República Catalana, d’acord amb la llei del referèndum aprovada pel Parlament. Tenim plena confiança en el Govern i el Parlament. Tenim plena confiança en el poble. Cap intensificació de la repressió no podrà vèncer un moviment pacífic i democràtic, ans al contrari: el reforçarà i el legitimarà internament i externament. Érem on volíem ser, i som més forts que mai. Ara sí que és l’hora!

Poc que s’ho pensaven

Avui diumenge s’ha penjat aquest gran domàs del sí en un edifici de la Font de la Manxa, la plaça de Valls per on passen més cotxes. Aquesta campanya està sent un crescendo: de repressió de l’Estat espanyol, d’indignació i perplexitat de molts catalans per aquesta reacció antidemocràtica, i de proliferació de material i actes de suport al sí, com escau en una campanya electoral, malgrat les inaudites prohibicions.

Fa temps que ho prevèiem: la resposta autoritària de Madrid en el tram final del procés provocarà una segona onada (molt més petita que les anteriors) de partidaris de la República Catalana provinents de sectors no independentistes però compromesos amb la democràcia. Gent que, davant la conjuntura actual, s’estimaran més fer costat al sí per una qüestió de dignitat. I això, és clar, reforçarà encara més la majoria electoral independentista que ja existeix ara.

Poc que s’ho pensaven. Ells tenien un fals estereotip dels catalans: un poble mesell, que s’acontenta amb un plat de llenties, incapaç d’anar unit i, sobretot, poruc: pensaven que els càrrecs electes s’arronsarien amb les amenaces judicials i patrimonials, pensaven que la presència de la guàrdia civil ens intimidaria, pensaven que… I ara es troben davant un poble decidit, mobilitzat, unit, en comunió amb els electes i, sobretot, valent, alegre i desacomplexat. Amb tot això no hi comptaven, i ara ja és massa tard: “The Catalan Republic is coming”.

Ahir a Valls

Ahir a Valls vam viure en pròpia pell l’estratègia que prioritzarà l’Estat espanyol aquest setembre per evitar el referèndum. El Josep Costa l’explica perfectament en aquest fil: “Ara la prioritat és escampar la por”. I l’Eduard Voltas també en aquest article.

Ahir a Valls vam reaccionar, de manera espontània, com segurament haurien fet a molts llocs del país: convocatòries ràpides de suport a través de les xarxes i una concentració caracteritzada pel civisme, la fermesa democràtica, l’humor i el to festiu (sens dubte, els hits de la mobilització van ser “On estan les paperetes, les paperetes on estan” i “Passi-ho bé i moltes gràcies” quan marxaven els cotxes policials), amb elements simbòlics improvisats com portar una urna perquè la gent votés.

Ahir a Valls vam vèncer la por, que és el que farem també demà a Barcelona, on enguany no hi pot faltar ningú. Som molts, moltíssims, i no ens poden aturar. Què provocarà aquesta dinàmica repressiva i amenaçadora de l’Estat espanyol? Doncs més suports interns i externs, i més legitimitat al moviment sobiranista.

Ahir a Valls vam cantar, vam riure, vam brandar paperetes, vam corejar i, sobretot, vam fer costat al setmanari El Vallenc. Ahir a Valls no vam tenir por.

PS: No m’he pogut estar de penjar aquesta foto, que és el nostre estimat Sergi Gonzàlez, excoordinador de l’Assemblea de Valls i net de Manuel Gonzàlez Alba.

 

 

Tot depèn de tu i de cadascú

Heu vist mai el final d’un partit de bàsquet? És trepidant: pots estar guanyant, però si als últims segons t’equivoques o et relaxes pots quedar-te amb un pam de nas.

Els del sí estem guanyant aquest partit des de fa cinc anys. L’hem jugat molt bé. Hem guanyat totes les parts. Hem dut sempre la iniciativa. Hem tingut molt clar el sistema de joc. I malgrat les dificultats, hem sabut jugar en equip.

Ara falten 5 segons per acabar, guanyem d’un punt i tenim dos tirs lliures a favor: el primer és la Diada del Sí, i el segon, el referèndum. Els hem d’assegurar. No podem fallar. És veritat que ja tenim molta pràctica en aquesta distància, però convé no relaxar-se. Som cadascú de nosaltres, individualment, que tenim la responsabilitat d’anotar aquests dos tirs (com el jugador de la foto, que per cert és el meu fill petit). L’Onze hem de ser a Barcelona, sense excuses  (ja us heu inscrit al web?: https://si.assemblea.cat/index.php/ca/).

I tinguem present que, un cop anotats els dos tirs, encara haurem de defensar els tres punts de diferència als últims 5 segons: cal anar alerta, perquè ells podrien fer un triple i empatar-nos. Per això, després del segon tir anotat (després del Primer d’Octubre), haurem de defensar amb fermesa i màxima concentració la nova legalitat catalana. Com deia Martí i Pol, “acumulant en cadascú la força de tots plegats i projectant-la enfora”.

Perquè, com també deia Pere Quart, “tot depèn de tu i de cadascú”. 

 

Estem junts en això

Falten 40 dies pel Primer d’Octubre, i avui a Valls hem començat el #CompteEnrerePerAvançar. Mireu qui ha girat el primer dia del comptador: són els participants a la Taula de Coordinació Valls pel Sí, integrada per tots els partits i entitats sobiranistes de la ciutat: PDeCAT, ERC, CUP, Compromís per Valls (els comuns), Demòcrates, JNC, Arran, SEPC, Òmnium i ANC.

No tinc cap dubte que els partits independentistes han estat indispensables en aquest procés. És clar que (tots) també han comès errades (qui no ho fa?), però per damunt de tot preval la inequívoca aposta, no exempta de riscos (personals i de partit), per assumir i canalitzar la voluntat d’autodeterminació del poble català. Dins la política catalana hem superat insuperables: recordeu les males relacions (per dir-ho de manera suau) entre CiU i ERC?: i es va fer Junts pel Sí! Recordeu els atzucacs entre Junts pel Sí i la CUP?: i tenim majoria parlamentària i unitat d’acció? Ara ens sembla tot molt normal, però ha estat molt difícil. És el que els reclamàvem des de la societat civil i l’activisme independentista, i és de justícia felicitar-los per aquest esforç, que ha d’arribar fins al final.

Necessitàvem una majoria parlamentària per culminar aquest procés democràtic: els partits polítics independentistes la van fer possible el 27-S, amb els nostres vots. Necessitem un resultat indiscutible per legitimar (internament i internacionalment) la República Catalana: els càrrecs electes dels partits polítics seran els que aplicaran aquest resultat, gràcies als nostres vots. Necessitem els partits, i malgrat totes les seves mancances, en aquest tram final han de percebre el nostre agraïment i el nostre alè. Estem junts en això.

És amb la unitat d’acció dels partits i les entitats sobiranistes que hem arribat fins aquí, i és només amb aquesta unitat d’acció que podrem proclamar la República. Som-hi, que cada cop falta menys!

 

 

 

 

 

La tercera via

Si feu el GR1 per Sant Joan de les Abadesses, trobareu aquesta curiosa imatge. Sí, és una via morta, com l’anomenada tercera via, l’única que podria haver neutralitzat la majoria independentista a Catalunya.

Tot i que ja fa fa temps que sabem que l’Estat espanyol no oferirà cap tercera via (Espanya és com és, i no com a alguns catalans ens agradaria que fos: senzillament no vol ser canviada), abans-d’ahir van aparèixer dues peces als mitjans que il·lustren aquest impossible i que són dignes de llegir.

L’una és aquest article d’Antoni Puigverd, un dels intel·lectuals terceraviïstes més raonables i honestos. Sembla que l’escriptor i opinador tira la tovallola: reconeix que “només hi ha dues sortides: resignació o ruptura”, i conclou que no pot “tancar els ulls a la realitat”.

L’altra és l’entrevista al candidat de Pedro Sánchez per liderar el PSOE a Madrid. En un déjà vu del cafè per a tots, diu que “Madrid seria una nació en l’Estat plurinacional del PSOE”, i redueix el caràcter singular de Catalunya a tenir “un idioma propi i algunes tradicions ancestrals que s’han de respectar”. Aquest és el nivell.

I és que, en realitat, només hi ha dues vies: la d’un país que no es resigna i que democràticament vol construir un projecte bo per a tothom, i la d’un altre que ignora realitats nacionals i que no deixa decidir. Els qui encara creuen en una tercera via hauran de triar, com ja han fet molts aquests últims anys.

 

 

 

I tant que som majoria!

“Vols dir que guanyarem?”. Vols dir que som majoria?”. Quants cops no us han fet (o no heu fet) aquestes preguntes? Jo sempre he contestat: “I tant que sí!”. I no només perquè les enquestes així ho apuntin (ni perquè sigui una majoria trisecular que ara aflora), sinó sobretot perquè ja vam guanyar l‘última vegada que ens ho van preguntar a les urnes, que sempre són la millor enquesta.

Efectivament, el 27 de setembre de 2015, quan vam fer les eleccions plebiscitàries al Parlament (dies després de la imatge de més amunt, de la Diada a Barcelona), 1.948.335 catalans van votar les candidatures de Junts pel Sí i la CUP (o sigui, el sí), 1.595.825 van votar les de C’s, PSC i PP (o sigui, el no) i 363.235 van votar les que no volien ser comptades ni en el sí ni el no (bàsicament, Catalunya SíQueEsPot i Unió). Això, llegit en percentatges de referèndum, projecta un resultat d’un 55% per al sí i un 45% per al no (per cert, que a Escòcia el no va guanyar amb un 55,3% i al Quebec amb un ajustadíssim 50,5%; i el Brèxit es va aprovar amb un 51,9%).

[Hi ha un vídeo d’una xerrada de l’Àngels Folch, de l’ANC, que ho explica prou bé: mireu-lo del minut 00:22:50 al 00:26:20.]

Tenim, doncs, una majoria suficient per guanyar el referèndum, com es va demostrar a les eleccions amb més participació de la història del Parlament (un 77%). Tenim, a més, un electorat del sí consolidat i, sobretot, mobilitzat i motivat, perquè té protagonitza un projecte atractiu i democratitzador. Davant de tot això, el no es presenta dividit (els més demòcrates aniran a votar, però molts altres no ho faran, seguint les consignes de boicot dels partits dependentistes), orfe de relat democràtic i sense un projecte alternatiu engrescador i creïble.

De debò creieu que no guanyarem? I tant que sí!