I tant que som majoria!

unnamed

“Vols dir que guanyarem?”. Vols dir que som majoria?”. Quants cops no us han fet (o no heu fet) aquestes preguntes? Jo sempre he contestat: “I tant que sí!”. I no només perquè les enquestes així ho apuntin (ni perquè sigui una majoria trisecular que ara aflora), sinó sobretot perquè ja vam guanyar l‘última vegada que ens ho van preguntar a les urnes, que sempre són la millor enquesta.

Efectivament, el 27 de setembre de 2015, quan vam fer les eleccions plebiscitàries al Parlament (dies després de la imatge de més amunt, de la Diada a Barcelona), 1.948.335 catalans van votar les candidatures de Junts pel Sí i la CUP (o sigui, el sí), 1.595.825 van votar les de C’s, PSC i PP (o sigui, el no) i 363.235 van votar les que no volien ser comptades ni en el sí ni el no (bàsicament, Catalunya SíQueEsPot i Unió). Això, llegit en percentatges de referèndum, projecta un resultat d’un 55% per al sí i un 45% per al no (per cert, que a Escòcia el no va guanyar amb un 55,3% i al Quebec amb un ajustadíssim 50,5%; i el Brèxit es va aprovar amb un 51,9%).

[Hi ha un vídeo d’una xerrada de l’Àngels Folch, de l’ANC, que ho explica prou bé: mireu-lo del minut 00:22:50 al 00:26:20.]

Tenim, doncs, una majoria suficient per guanyar el referèndum, com es va demostrar a les eleccions amb més participació de la història del Parlament (un 77%). Tenim, a més, un electorat del sí consolidat i, sobretot, mobilitzat i motivat, perquè té davant un projecte atractiu i democratitzador. Davant de tot això, el no es presenta dividit (els més demòcrates aniran a votar, però molts altres no ho faran, seguint les consignes de boicot dels partits dependentistes), orfe de relat democràtic i sense un projecte alternatiu engrescador i creïble.

De debò creieu que no guanyarem? I tant que sí!

 

És molt senzill: digueu-li democràcia

unnamed

Aquesta imatge és del 12 juny, quan la gent de l’ANC de Valls vam acompanyar el Joan Josep Nuet (SíQueEsPot) a declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. D’aleshores ençà els atacs a la democràcia per part de l’Estat espanyol s’han agreujat i multiplicat: polítics inhabilitats, càrrecs electes imputats, funcionaris amenaçats, entitats i partits independentistes perseguits… I el que encara ens falta per veure.

La judicialització i la repressió és l’opció que ha triat l’Estat espanyol per respondre a un procés polític democràtic. És una via que busca atemorir, però com s’està veient no farà tirar enrere els agents del procés i, en canvi, només farà que legitimar l’aposta pel referèndum (a Catalunya i internacionalment). I crec que és una via que perjudica els seus interessos: però si fins ara l’Estat espanyol s’ha equivocat, què ens fa pensar que no ho continuarà fent fins que ja sigui massa tard?

L’Estat espanyol sols ens dona dues opcions: o renunciar a la voluntat de fer un referèndum per decidir democràticament el nostre futur col·lectiu (o sigui, rendir-nos i abandonar aquest propòsit majoritari de la població catalana, que és votar), o organitzar el referèndum sense allò que evidentment seria desitjable, que és la seva col·laboració. Els qui realment creiem en la paraula que apareix a la fotografia, només tenim una opció honesta i coherent: el Primer d’Octubre. Un primer d’octubre, per cert, que tindrà totes les garanties. És molt senzill: digueu-li democràcia.

 

 

 

Un referèndum recuperador

palau

El Palau de la Generalitat acull els presidents de la Generalitat de Catalunya des de finals del segle XIV. És, doncs, un símbol de democràcia i una evidència del que molts catalans obliden i encara més espanyols ignoren: que Catalunya ha tingut un estat propi durant més de set segles (de l’any 988 al 1714), i que només en fa tres que no en té.

Des d’aquesta perspectiva, el procés democràtic que ara protagonitzem no pretén aconseguir la independència, sinó recuperar-la. Ho apuntava clarament la Declaració fundacional de l’Assemblea Nacional Catalana, que vam aprovar el 2011, en un Palau de Congressos ple a vessar:

“L’objecte de l’ANC és la conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica, aquests objectius nacionals: 1r. Recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

Per això, més que de secessió, hi ha qui s’estima més parlar de restauració, recuperació o reparació. En tot cas, la història ens fa mirar des d’una altra perspectiva el debat de fons on rauen totes les discussions: el caràcter de subjecte nacional de Catalunya (i el dret a decidir que se’n deriva). Per descomptat, l’Estat que ara vol impedir que exercim la democràcia és el mateix que fa tres segles ens va arrabassar l’estat propi amb violència i por “derecho de conquista” (deuen creure que per decidir les coses les armes valen però les urnes no).

Per cert, sabeu quin era el 3r objectiu de la declaració fundacional de l’ANC?:

Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

Doncs això.

 

 

 

Imparables

guanyarem

Quan s’expliqui com va aconseguir la independència Catalunya, la revolució dels somriures serà un dels conceptes marcats en negreta als llibres de text. La mobilització popular ha estat des del principi el motor i el combustible d’aquest procés, i sens dubte està cridada a ser-ne també la garantia final.

Heu sentit mai aquell proverbi italià que diu que “l’erba del vicino è sempre più verde”? No valorem mai prou el que tenim… I, de fet, si parlem de processos d’independència, sóc de l’opinió que la nostra herba és la que llueix més. El procés té tantes virtuts, que només el caràcter indòmitament patidor i tribunero dels catalans explica els dubtes que encara planen sobre algun sector de la població.

Mirat fredament, tenim uns trumfos que ens fan ser imparables. La transversalitat ideològica, la diversitat d’agents, l’enorme potència del braç cívic (amb activistes incansables a tots els punts del territori), el compromís dels partits independentistes i sobiranistes, l’hegemonia institucional, la valentia dels càrrecs electes, el relat, la majoria social electoral, el procés seguit (impòl·lutament democràtic i pacífic), els arguments… (si fins i tot tenim un llibre blanc fet per experts que explica fil per randa com farem el nou estat!: cap procés d’independència no s’havia preparat mai tan bé).

Però l’as que tenim a la màniga i que ens farà guanyar segur som el poble: tu, ella i cadascú de nosaltres. La imatge de més amunt (de voluntaris de l’ANC Valls) em transmet l’optimisme, la confiança en la victòria i la determinació de la gent d’aquest país, que ha protagonitzat una exemplar revolució dels somriures i que ja està a punt per a la mobilització definitiva. D’aquí a poc.

 

 

 

 

 

Les urnes botó

urnes

Demà farà un mes que vaig fer aquesta foto. Just s’havia acabat l’emotiu acte “Referèndum és democràcia” a Montjuïc, i els fotògrafs dels mitjans s’afanyaven a retratar les urnes que quedaven a l’escenari, abans que els voluntaris no les retiressin. Havia parlat molta gent (entre d’altres, el Pep Guardiola), però aquests professionals de la imatge es fixaven en la que segurament era l’autèntica protagonista de la festa: l’urna (com a icona de la democràcia).

Això em fa pensar en la teoria del botó, que el 2013 va formular Raimon Obiols. Bàsicament, el que plantejava el veterà socialista és que sempre (des del 1714) hi ha hagut una majoria de catalans que pitjarien un botó per aconseguir la independència si els garantissin que s’obtindria sense hostilitats ni violència. Segons Obiols, ara el que passa és que “n’hi ha més que veuen factible que es pugui prémer el botó”.

Amb el Primer d’Octubre convertirem la teoria del botó en la pràctica del botó. Aquesta majoria històrica, trisecular, ha pres cos i finalment es podrà expressar en llibertat: per primer cop en tres segles, l’Estat espanyol ho tindrà molt i molt difícil per actuar violentament contra Catalunya. No tenim por, som majoria i tenim les urnes botó.

 

 

 

El referèndum que ens uneix

pintada

La setmana passada van aparèixer algunes pintades espanyolistes com aquesta en masies del camí de Masmolets (Valls). També fa un mes hi va haver qui es va dedicar a guixar els rètols de municipis per la independència que hi ha a les entrades de la ciutat, i d’un temps ençà alguns cartells d’actes de l’ANC local són arrencats furtivament de les cartelleres.

Per molt greu que ens sàpiguen aquests episodis, entenc que són puntuals i molt poc representatius. En canvi, crec que el comportament dels catalans contraris a la independència està sent prou exemplar (Vicent Partal ho analitza en aquest editorial). Tenint en compte la transcendència del procés que vivim, la majoria d’unionistes catalans han adoptat una encomiable actitud de respecte democràtic. I molts d’aquests aniran a votar que no el Primer d’Octubre.

A Catalunya tenim la immensa sort que les diferències ideològiques (també del sí i el no) no ens impedeixen de compartir uns valors de convivència: la gran majoria acceptem el debat democràtic, la gran majoria volem votar per decidir i la gran majoria acceptarem el resultat que en surti.

Igual com durant molts anys els independentistes vam acceptar democràticament que érem minoria, estic convençut que els catalans del no acceptaran democràticament que som més els qui volem fer una nova República d’oportunitats per a tothom. Aquest serà, #ComSempre, el referèndum que ens uneix.

 

 

L’excepció que confirma la regla

cotarelo-a-valls

El politòleg madrileny Ramón Cotarelo va visitar ahir Valls per participar en una nova xerrada del cicle “Temps de votar, temps de República”, organitzat per l’ANC local. En un acte perfectament conduït per la periodista Gemma Casalé, Cotarelo va demostrar un cop més que és l’excepció que confirma la regla. Quina regla? Doncs la que diu que els intel·lectuals espanyols es poden comprometre en totes les causes justes i nobles del món llevat d’una: el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Quan el vam anar a buscar a l’estació li vaig preguntar per què feia costat al nostre país en aquest procés d’independència. Em va respondre amb una frase del filòsof Immanuel Kant, la que diu que hi ha dues coses que li omplen l’ànim: “el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu”. I ho va reblar amb una reflexió poderosa: quan una situació injusta ens beneficia, no podem restar indiferents.

I és que Cotarelo desemmascara sense pèls a la llengua el nacionalisme espanyol i la dominació i l’espoli que exerceix sobre Catalunya. Dona per perduda Espanya (“ja s’ho faran”, va dir), i creu fermament que el nostre país és terra de república i que ben aviat s’hi convertirà. Que una persona com ell, coneixedora profunda de la història i l’actualitat política espanyoles, faci un diagnòstic tan clar i tan favorable a l’emancipació catalana, només té una lectura: anem bé, i això acabarà bé.

El seu imprescindible blog Palinuro pren el nom d’un personatge mitològic de l’Eneida: el timoner Palinur, que va conduir el troià Enees fins a les futures terres romanes (per bé que no les va poder trepitjar mai). Ramón Cotarelo, amb la seva llum enmig de la foscor a Madrid, també ens ajuda a pilotar la nostra nau cap a la República. Aquest cop, però, a diferència del pilot troià, ell sí que arribarà a la terra promesa i compartirà amb nosaltres la ciutadania de la República Catalana. Ramón, amic, t’hi esperem!